patim patam patum

Diagnòstic: la síndrome d’Estocolm

2011-08-14T13:56:00.000+02:00

No entendré mai res d’aquest coi de crisi, però em sembla que vaig desentrallant el mecanisme que ens manté quiets.
Acabem fent servir les mateixes excuses de merda que els polítics per justificar mesures injustificables. Som víctimes dels segrestadors (mercats? polítics al servei dels mercats?), tenim la síndrome d’Estocolm, a saber:

-Por, primer molta por. Què ens pot passar? La por paralitza, però alhora et posa els sentits en alerta permanent, identifiques qui/què et fa por, però no saps encara com ni fins on, i això et comença a fer canviar comportaments. Resistència, crits, demanes a crits que no et facin mal.

-Canvi de comportament. Estàs amatent a allò que el teu captor fa, saps que et farà mal i per tant, la primera defensa és mirar de complaure’l. Si et demanen que et sotmetis, et sotmets. Si et demanen que callis, calles. Si et violen (violen els teus drets, principis), deixes que ho facin, no et resisteixes. Calles. Vas resistint per subsistir al preu que sigui. Fins els qui defensen drets socials es cansaran.

-1r pas de: Canvi de percepció del captor/segrestador. Comences a pensar que t’ho mereixes. Que et mereixes tot el que t’està passant. Que has fet quelcom malament i el càstig és just. Has gastat massa, t’has endeutat, has invertit malament? Tenen raó, has estirat més el braç que la màniga, com et podies creure que tenir un estat de benestar era just? Que tenir una casa era just? Tenir un contracte era just? Un cotxe? No pots, tu no podies tenir tot això.

-2n pas de Canvi de percepció del captor/segrestador. Com que el teu captor vol aconseguir quelcom (cobrar un rescat, plaer...) no t’acaba de matar mai. Per molt que t’atonyini, t’alimenta amb engrunes de tant en tan. I tu estàs content, agraït fins i tot, disposat a patir a canvi de més engrunes. Acceptes qualsevol condició laboral, tant li fa que siguin més hores, més dies, menys diners, el cas és que tots hem de col·laborar a treure “l’Estat” de la misèria.

-Dependència i oblit de la pròpia personalitat. Evidentment, ja no saps ni qui ets ni què necessites, depens completament d’ell per la teva supervivència, faràs el que sigui. Ell, convençut que ja et té venut, fins i tot et pot començar a oferir algun premi. Segurament, si pots negociar un conveni col·lectiu, estaràs content amb una revisió a la mínima, un 0,02% ja et sembla una joia. Encara que la vida hagi pujat un 2,5% p.ex.

-Idealització/identificació. Ell, el teu captor, és el bo. Sap què et convé. Té a la mà els mecanismes per fer que estiguis a gust. El món, en general, és dolent. El teu captor és bo. El defenses i tot! Si és que són els bons, home, què faríem sense els bancs, eh? eh? I sense els polítics? eh? eh? Què vols, que això sigui una anarquia o què. Va, home, fan el que han de fer i prou. Que aquí tothom vivia del “cuentu”! (Ja, com en Millet)

inèrcies

2011-07-07T17:00:00.002+02:00

Passen els junys i arriben els juliols, patim els agosts i retrobem els setembres, i arriben mes a mes, inexorables, els pensaments de saber que la vida està feta de calendaris sense fi, i que els mestres tenim la seguretat certa (vaja redundància) d'apropar-nos al darrer cluc d'ulls.

I qui em digui que qui dies passa, anys empeny, rep un clatellot dels meus, que són sonats.

resposta

2011-07-05T16:40:00.002+02:00

L'altre dia un conegut em va preguntar,

-Com és que mai parles de sexe al blog?

I jo, "ni corta ni peresosa" li vaig dir,

-No m'interessa!

-Què el sexe o parlar-ne?

-No n'has de fotre res!

Em sap greu, però el blog és per fer el que em dóna la gana, no?

digueu-me que no...

2011-05-28T11:10:00.001+02:00

digueu-me que no, que és un malson, que aquests no són d'eixe món...

vergonya

2011-05-11T22:24:00.000+02:00

Que algú m'expliqui què collons representa que fan aquests menyspreables que avui s'han abstingut o han votat en contra en la moció que, potser, hauria plantat una petita llavor d'angúnia a la seu reclosa ( i resclosida) del rusc dels abellots que regnen...

Perdoneu, però cagumlamarequeelsvaparir, apa, algú ho havia de dir...

I senyora Chacón, ens faci un favor, es quedi a Madrid, sisplau.

l'instint assassí

2011-04-20T21:54:00.003+02:00

incapaç de veure la segona estació del Viacrucis Barça versus Reial Madrid (l'enemic), estic omplint els blogs per passar els nervis i em pregunto com és possible que hi hagi una bajanada com aquesta que em paralitzi durant una hora i mitja, és de burros, ho sé... de burra i de tanoca. Dona, que no veus que són calers i prou? Doncs no, quan juguen contra el Madrid em surt l'instint assassí...

llàstima...

2011-04-10T02:18:00.002+02:00

...que no viuré prou temps per veure la república catalana independent... (el que em sabrà més greu serà no poder fer una bona botifarra als que encara enyoren l'any 40 del segle passat) (i una altra botifarra al govern bicèfal que ens amarga la vida)

puc renegar?

2011-04-02T00:26:00.002+02:00

Casumquivaparirels -economistes -banquers -polítics tocaflautes -els collons dels tea party -els pronuclears -i en general tots els cabronassos que ens foten el món a rodar i un piló de vides perdudes cada dia. Algú té una idea de projecte per portar-los tots plegats a netejar Fukushima, a dins, ben calentons i que es rosteixin? Home, ja, prou!

què és?

2011-03-21T20:41:00.003+01:00

Prou mentides! Líbia no ens distreurà!

Això és una foto d'un dels reactors...

Creus de veritat que hi ha nucli? No es veu ben clar que només queden quatre rampoines renegrides i que la fusió és indiscutible?

Aquestes tenen tres dies. Vapor radiactiu per alliberar pressió...

Qui respirarà tranquil?

Fixat en la desferra, de veritat et creus que això es pot recuperar, que no ha passat res que afecti el cor del reactor?

Apa, a uns altres burros amb aquesta cançó!

Com era allò?

2011-03-12T22:55:00.003+01:00

Jo només parlo dues llengües.
.
La meva, i la meva amb renecs.
.
perdoneu, però algú ho havia de dir.

.
(És que s'ho han guanyat a pols, collons)

carnaval carnaval...

2011-03-06T00:59:00.003+01:00

carnaval, te quiero...

això deia una cançó...

ara el carnaval és tot l'any
uns disfressats de qualsevol cosa, per poder oblidar el malviure de tot l'any

i els cabrons que ens fan malviure, disfressats de salvadors, sempre amb l'etern vestit i corbata, mentint i mentint, enganyant i matant il·lusions, oblidant promeses i culpant l'anterior dimoni vestits amb ales d'àngels salvadors...

cremem-los? ara podríem, és de llei! tenim el poder per un parell de dies, llicència per fer de tot, segons les tradicions fins podem entrar a casa seva... cremem-los?

botes bones i TenaLady

2010-10-13T21:19:00.003+02:00

Des d'avui aquest serà un nou blog.

Em passen massa coses estranyes des de fa un temps.

Perquè fa un temps que compro via internet.

Barat.

Senzill.

Sense perdre temps.

I m'agraden les botes, passo de dur esclops d'estiu a botes d'hivern.

I el calçat és car.

Per internet, no tant, sovint molt menys, de vegades sembla un regal. Malament, massa, (la mama diria que comprar barat és comprar dues vegades...)

Però, ai las!

En un mes he caigut dues vegades.

Sense massa conseqüències, la veritat.

Però avui, coi, he relliscat (sola de la bota barata barata) i...m'ha passat allò que diu la tele i que jo me'n fotia, "nadie notará el olor"...

Clar, ràpidament m'he canviat les calces!

A veure si per comprar botes barates, hauré de comprar "Ausonia o Tena..." , no pot ser que quan caic m'escapi el pipí... o sí?

assassins

2010-06-01T00:33:00.002+02:00

assassins a l'empara d'un estat que es proclama agredit, quan és el màxim agressor, sense respectar cap vida, cap llei, cap tractat...

aïllem-los, combatim-los amb el nostre rebuig...

com puc ser tan idiota? (neurodependent)

2010-02-16T20:59:00.005+01:00

ara fumo...

matant formigues que es passegen per la taula de l'ordinador, matant formigues que es passegen pel damunt de la paperera, corregint la tesi doctoral de ma germana que va de l'hàbit tabàquic (cessament, ictus cerebral i... tètric, tètric...)

i la molt burra de mi, vaig encenet cigarretes, si és que... d'on no n'hi ha no en pot rajar...

fumo per treballar, pel cafè, per matar el temps, per pura i dura addicció...i llegeixo no sé què dels circuits de la noradrenalina, i els dopaminèrgics... i en fi, les compensacions absurdes que el cervell es munta...

acabo de descobrir que sóc en ple estat contemplatiu... (aquell en que un pensa deixar de fumar, però no pas el proper mes)

i que sóc neurodependent... casumlaputa...

però a més sóc neuroindependentista, no lliga, oi?

Com es pot ser tan miserable?

2010-01-15T22:21:00.005+01:00

Davant d'una tragèdia tan imensa com aquesta...

aquest, que només té un qualificatiu possible...

ha tingut la santa barra de dir això:

En la entrevista que concedió ayer a la Cadena Ser de la que se extrajo la frase: "Existen males mayores que la tragedia de Haití". En este sentido, el prelado ha señalado hoy que "trataba de explicar que el mal que sufren esos inocentes no tiene la última palabra porque Dios les promete felicidad eterna".
sense comentaris

ha fet un any, i pocs recorden...Palestina

2009-12-29T22:22:00.002+01:00

Palestina

jugant amb pedres pel carrer
anònim sense rialla, orfe de sort,
aprèn que l’odi és l’únic camí possible
vivint sense esperança,
perduts els jocs de nen,
aprèn la malfiança i s’alleta de sang
tant li fa la seva vida,
serà un heroi embolicat de blanc,
haurà fet seu el preu de resistir
i plantar cara a l’enemic
encara que la mort
se l’endugui massa d’hora...

jugar a fet i amagar amb tancs i bombes
és el primer joc que comparteixen
dins el mur de la vergonya

(escrit ara fa un any)

se'ns mengen!

2009-12-23T12:31:00.003+01:00

Se'ns mengen, va de debó... Fins fa ben poc, havia cregut i pensat i confiat i...vaja, tenia una fe cega, que la nostra llengua, (i amb ella el nostre país), es guardaria, ni que fos pel respecte i per la bonança cultural, que de cultura, a casa, no ens en falta.

Però ara mateix (parafrasejo el blog que no va gaire fi, em sembla que me l'han marcat i censurat...), ja no confio en això. El recony de la globalització i l'excusa desgraciada de la comunicació abans de res, (que diuen que això és vital, i ho és, prou que ho sé), està fent tancar la boca i obrir-la parlant amb llengua aliena a una gran majoria de catalans.

Ahir, una persona propera, gens sospitosa d'exageracions, de les que no criden gaire, d'aquelles persones tranquil.les i sàvies, em deia amb desesper que a l'IES on treballa, a Girona, el que es sent gairebé sempre és el castellà. "El català, a la sala de professors..."

Deia, tristoi, que li demanaven de fer la classe en castellà..."Recoi, però si aquesta classe és de llengua catalana!" Arribats a aquest punt, constatem que la nostra llengua va de baixa, tant de baixa que si no hi posem mà, però una mà ferma i dura, els nostres néts la llegiran, potser, per obligació.

I és que només servem allò folclòric, amb perdó per la paraula, que si el tió, que si el sant Jordi, que la diada... però la resta de dies de l'any, ja es viuen majoritàriament en una altra perspectiva, com si ens deixessin una migrada llibertat, la minsa esperança que encara podem parlar amb els propers de casa en la nostra llengua...

Deixeu-me dir... "ai,las!", ni que sigui per il.lusionar-me i pensar que encara algú m'entén...

in-de-pen-dèn-ci-a

2009-12-13T19:01:00.005+01:00

Ella, la meva amiga de la vida, ella, que mai es fa gran, conserva la il.lusió...
Com tots els que avui hem anat a votar el referèndum popular per la independència.
Sí, ara sí, hem passat la primera onada...i vindrà la segona, i la tercera...
I el nostre país serà, un dia o un altre independent...

-Veus? Allà, a la vella Europa, hi ha un país petit, Catalunya, que vol el dret a decidir!
-No mientras yo esté al mando!
-No, potser no, però els franquistes no viureu per sempre... I els catalans som de mena tossuda!
-España una y no cincuenta y una!
-Va, home, no ve d'un pam, un més un menys, total, si us fem ràbia...

nova filosofia dels homes de pro

2009-09-26T18:58:00.002+02:00

"no hase falta disí mas"

puta depre...

2009-09-19T17:32:00.003+02:00

això no ho dic allà, a l'altra casa, però aquí vindré a desfogar-me.

per què recollons sóc així?

no podria ser com molts i senzillament anar fent sense trencar-me les banyes remastegant ràbies acumulades?

doncs, això, les mastego, faig castells de venjances impossibles i encara em deprimeixo més, no vull tenir aquest sentiments...

ahir vaig tenir els papers del meu noi, de l'insti on anava.

els vaig tenir de pressa, gràcies a la seva extutora, per poder fer una matrícula virtual i acabar l'ESO

bé, on anava, malgrat tot, mai li van tramitar el dictàmen de NEE.

el van posar amb el nostre acord i consentiment a un Pla Singular, cosa que hauria requerit el dictàmen, però no, d'estranquis, com aquell qui diu.

el seu llibre d'escolaritat no tenia més que ratlles des de primer, i un mal afegit final a segon ple d'uns.

les notes de tercer, són les lluitades per la tutora, aprovat, ella l'havia avaluat, llargs informes d'ànims i millora, tal com el va anar ajudant a sortir del pou.

les necessita per acabar ESO a l'IOC

estem així perquè el curs passat, el cinc de novembre, li van dir "pots venir fins el juny, però no t'acreditarem l'ESO"

un noi que va patir (i pateix i es medica) un transtorn que ells havien d'haver col.laborat a gestionar i canalitzar, que l'Eap havia de signar, per poder-li fer un PIE.

però no el volien.

16 anys i fora, al carrer.

que era complicat? collons, que ens ho diguin a nosaltres, com ho hem patit, i a ell, que tot just ara aixeca el cap, pobret.

i saps què? després de dir-li, no cal, no t'acreditarem, a l'informe escriuen tan amples, "va abandonar els estudis"

casumlaputa.

un joc d'estiu (proposta Uendos, Greixets i Maremortes)

2009-08-10T12:12:00.004+02:00

espera'm!...
però la llibertat s'esmuny...

Homenatge a Pere Calders.

2009-07-21T12:05:00.004+02:00

Per a un demà millor
(Drama en menys d’un acte)
L’escena representa:
A l’esquerra, una posta de sol. A la dreta, un cap de setmana.
En alçar-se el teló, l’únic personatge de l’obra (jove de bona presència) s’avança amb el propòsit de recitar un estremidor monòleg de protesta. Però es desploma el teló a causa d’una avaria mecànica i l’esclafa. Llestos.
FI
(Els dimarts no hi ha funció, per descans de la Companyia.)

Copyright
Algú m’ha fet a mi i he estat venut. Mai no he pogut saber qui ha cobrat els drets ni si he estat un bon o un mal negoci.

(Extrets de la col.lecció de contes curts i relats breus, d'Invasió subtil i d'altres...)

la mare que els va parir

2009-06-01T00:00:00.004+02:00

Com un sindicat ultradretà es pot anomenar “Manos Limpias”, presidit per un tal Miguel Bernard, exresponsable de “fuerza Nueva”, i posar una querella al jutge (sigui quin sigui, ara és el que hi ha, el Garzón) per assumptes sobre la memòria històrica?
Concretament per “iniciar un procedimiento para la investigación y exhumación de las fosas del franquismo”
Les paraules ja no diuen res, han perdut tot el significat...
Mans netes? Aquests cabrons s'anomenen mans netes?

Benedetti, per sempre

2009-05-18T00:00:00.006+02:00

Mi saldo disminuye cada día
qué digo cada día
cada minuto cada
bocanada de aire
muevo mis dedos como si pudieran
atrapar o atraparme
pero mi saldo disminuye
muevo mis ojos como si pudieran
entender o entenderme
pero mi saldo disminuye
muevo mis pies cual si pudieran
acarrear o acarrearme
pero mi saldo disminuye
mi saldo disminuye cada día
qué digo cada día
cada minuto cada
bocanada de aire
y todo porque ese
compinche de la muerte
el cero
está esperando

Si cuarenta mil niños sucumben diaramente
en el purgatorio del hambre y de la sed
si la tortura de los pobres cuerpos
envilece una a una a las almas
y si el poder se ufana de sus cuarentenas
o si los pobres de solemnidad
son cada vez menos solemnes y más pobres
ya es bastante grave
que un solo hombre
o una sola mujer
contemplen distraídos el horizonte neutro
pero en cambio es atroz
sencillamente atroz
si es la humanidad la que se encoge de hombros.

Con su ritual de acero
sus grandes chimeneas
sus sabios clandestinos
su canto de sirenas
sus cielos de neón
sus ventas navideñas
su culto de dios padre
y de las charreteras
con sus llaves del reino
el norte es el que ordena
pero aquí abajo abajo
el hambre disponible
recurre al fruto amargo
de lo que otros deciden
mientras el tiempo pasa
y pasan los desfiles
y se hacen otras cosas
que el norte no prohibe
con su esperanza dura
el sur también existe
con sus predicadores
sus gases que envenenan
su escuela de chicago
sus dueños de la tierra
con sus trapos de lujo
y su pobre osamenta
sus defensas gastadas
sus gastos de defensa
con sus gesta invasora
el norte es el que ordena
pero aquí abajo abajo
cada uno en su escondite
hay hombres y mujeres
que saben a qué asirse
aprovechando el sol y también los eclipses
apartando lo inútil y usando lo que sirve
con su fe veterana
el Sur también existe
con su corno francés
y su academia sueca
su salsa americana y sus llaves inglesas
con todos su misiles y sus enciclopedias
su guerra de galaxias
y su saña opulenta
con todos sus laureles
el norte es el que ordena
pero aquí abajo abajo
cerca de las raíces
es donde la memoria
ningún recuerdo omite
y hay quienes se desmueren
y hay quienes se desviven
y así entre todos logran
lo que era un imposible
que todo el mundo sepa
que el Sur también existe

Sigo en pie

por latido

por costumbre

por no abrir

la ventana decisiva

y mirar de una vez a la insolente

muerte

esa mansa

dueña de la espera

sigo en pie

por pereza en los adioses

cierre y demolición

de la memoria

no es un mérito

otros desafían

la claridad

el caos

o la tortura

seguir en pie

quiere decir coraje

o no tener

donde caerse

muerto.

sentiment

2009-04-27T20:44:00.004+02:00

per molt que algú em digui

de la bellesa dels contrallums,

així és com em sento,

foscúria densa de futur incert

i pèrdues temudes...

així és com em sento,

després d'haver acolorit

moltes estones i augurat possibles,

alguns impensables,

i sovint amb encert...

no sé si els contrallums

amaguen tots ells tristeses...

Gràcies, Qaesar

2009-03-29T01:21:00.004+01:00

Seguint amb el títol, "al César lo que és del César y a Dios lo que es de Dios", em deien a mi de petita. Com es pot dictar sentència per a tantes dones i homes des d'un tro reial? No hem de creure allò "del meu regne no és d'aquest món" com una bona declaració d'intencions, per tant, no t'hi posis, que la salut sí que és cosa d'aquest món, i hi ha coses amb les quals no es pot jugar?

Siguin quines siguin les causes, moltes dones s'han encomanat sense ni pensar que l'home podia ser portador, molts homes no saben que són portadors, el sexe i les relacions són aspectes amb qui ningú s'hi hauria de poder posar, en tot cas opinar, aconsellar, però mai dictar sentències. I ja no parlem de violacions, abusos, mil camins que poden portar a una malaltia que és una sagnia de vides, i molt més al continent africà. I amb tot cinisme va allà a proclamar aquestes bajanades? Au, va, que venguin tots els seus béns terrenals i es dediquin a les bones obres de caritat. Que això si deu ser cristià, això sí deu seguir l'esperit i la paraula de l'evangeli. No puc amb el cinisme i el viure d'esquena a la realitat i a les misèries, hi ha llocs on les paraules no curen, senyor, hi ha llocs on si vols fer el bé, t'has d'enfangar i treure't la infalibilitat, que no la teniu, senyor.

una gran mostra d'alguns elements que suposadament eduquen

2009-03-18T21:32:00.003+01:00

En un comentari als articles que vaig penjar aquí, un anònim em suggeria anar a llegir un article al web del Sindicat de professors de Secundària. Jo el vaig llegir sencer, i, vaig oferir el següent comentari al forum:

"Aquesta pot ser una bona mostra del treball d'un sector de docents. Malhauradament, no es pot fer extensiva a la globalitat de professors, ni la generalització que explicita referent a l'alumnat es pot donar com a vàlida. Donar a conéixer l'opinió de la pròpia experiència, segur que extrapolable a molts docents i alumnes, no dignifica el que passa a molts centres dels país, ni justifica l'actuació de docents absolutament desmotivats i que van a treballar amb un tarannà semblants al dels alumnes dels qui parleu. Celebraria que la vostra explicació fos vàlida per a tothom, però és indemostrable universalment. Sóc del gremi i podria parlar amb exemples. Salutacions.

Primera resposta:

Ni ets del gremi, ni ets de res. No has donat una classe en ta vida, fantasma. "roser" ni pensar-ho, com a molt femer.

Jo responc el següent, un xic ofesa, no?

"Sou molt educadets, ja veig el que encomaneu als alumnes. Doncs sí senyors, sóc docent des de fa exactament 34 anys, sóc cap d'estudis, i a més segueixo estudiant, acabo psicopedagogia. Ara ja veig quin personal hi ha aquí dins. Gràcies per mostrar-me els motius de la vaga, això de "femer" deu ser el mateix que dius als alumnes. Per publicar al diari!"

Segona resposta:

¡Ja pots publicar el que et surti de la teva podrida i pudenta xona!

Jo he deixat escrit això, clar, més "mosca"

"Vols dir que aquests brètols i ganduls, aquests alumnes de qui parles no són tots alumnes teus? Els has educat bé, bones paraules, repeteixo. I encara sota l'anonimat, bon educador, si senyor."

Ja m'espero demà a veure quina en surt de la seva boca.

Per cert, podeu llegir la carta i els comentaris aquí

d'altres opinions sobre el conflicte en el desencontre educatiu.

2009-03-16T21:54:00.004+01:00

Mira que bé! Els sindicats de mestres de Catalunya s'han posat d'acord per convocar una nova vaga per Sant Josep. Tornarem a menjar crema. Ara que la gent veu perillar el seu lloc de treball, enmig d'una crisi desbocada, és bo que els que tenen feina segura mantinguin el testimoni del que és una protesta laboral, no se'n perdés la mena. I més quan es té tanta raó com per deixar els alumnes sense classe i afegir pressió a la feina de pares i mares. Perquè la vaga no és per demanar augments de sous o per evitar acomiadaments abusius. No: aquesta té raons molt més profundes. Els sindicats de mestres, tots d'acord, faran vaga i demanaran la dimissió del conseller perquè no els consulta si pot fer propostes públiques sobre la matèria en què governa. Però qui s'ha cregut que és, el senyor Maragall!
NO, NO: EL BENEVOLENT LECTOR NO s'equivoca i això no és un dels excel·lents articles d'Iu Forn, ni que la matèria del comentari m'hagi portat al seu estil sarcàstic. Però és que és cert que la vaga és resultat de dues enrabiades dels sindicats. La primera, perquè el conseller va suggerir la possibilitat que els mestres, voluntàriament, fessin tres hores extra setmanals remunerades per completar les necessitats docents dels centres. I la segona, perquè Maragall va portar a debat un possible canvi en el calendari escolar que consisteix, simplement, a moure de lloc una setmana de vacances per donar-li una mica més de coherència pedagògica i aproximar-nos lentament als models europeus. Aquesta vegada, doncs, les causes de la vaga són realment les que es declaren. Els sindicats de mestres la convoquen perquè aquest conseller ha decidit deslliurar-se de la tutela -si faig servir una paraula més precisa, se'm faran els ofesos- dels sindicats, que fins ara havia obligat, inclosos els anteriors consellers i conselleres de CiU, a passar sempre pel seu sedàs. Fins ara, la política educativa l'havien dictat els sindicats, amb el resultat galdós que tots coneixem. La conselleria ha assegurat que cada quinze dies es reuneix amb els sindicats. Doncs bé: si les reunions són quinzenals, queda prou en evidència quin ha estat el grau de control que estaven acostumats a tenir en la matèria, inimaginable en cap altre sector. I de fet, la resistència dels sindicats a la nova llei d'educació té molt a veure amb el fet que l'actual conseller vulgui governar, amb totes les conseqüències, desfent-se dels grillons d'uns sindicats que només són un dels agents implicats en l'educació i que representen el principal fre a la transformació profunda que necessita l'escola del país.
UN CONSELLER DE LA GENERALITAT QUE forma part d'un govern democràtic, doncs, ¿no pot fer propostes ni sobre un canvi moderat de calendari escolar? Fa anys, recordo que el president Jordi Pujol havia dit que un president manava ben poc. Em va semblar molt exagerat. Però a la vista de l'actual situació, tinc la impressió que feia curt. Si el conseller no pot ni proposar un canvi de calendari sense passar pel ribot dels sindicats, ¿no hauríem de parlar de segrest de la política educativa? En aquest sentit, les reaccions de la resta de partits, del PP i CiU fins a ERC i ICV, han estat vergonyoses, dient a una sola veu que "comprenen la posició dels sindicats". Tacticisme pur i dur, i covardia política.
LES PROPOSTES DE MARAGALL SÓN, senzillament, de sentit comú. Si resulta que tenim dèficit de mestres i entren al sistema gent sense preparació, és raonable proposar la col·laboració voluntària dels mestres amb experiència. Per a la qualitat del sistema, millor una mica de sobrecàrrega que no pas la insolvència. I pel que fa al calendari, la modèstia de la proposta, que no té cap cost per a ningú, hauria d'haver generat un "ja era hora!" general a tot el país. D'acord: hi ha una desconfiança generalitzada en la conselleria sobre si sabrà administrar els canvis que tot això demana. Però, si el problema és aquest, que aquest sigui l'argument i que s'exigeixin garanties sense les quals no es puguin emprendre les reformes. I d'altra banda, que els mestres es preguntin si la incompetència que denuncien del departament no té alguna cosa a veure, precisament, amb els sindicats que fins ara hi han fet i desfet.
EL NOSTRE PAÍS CORRE EL PERILL DE VIURE el moment més baix de la seva història pel que fa a la voluntat d'anar al davant de les transformacions socials i del coratge per assumir-ne els riscos. Un país que era capdavanter en gairebé tot, està ara en risc de transformar-se en un país poruc on fins i tot els antics agents de progrés es converteixen en defensors de vells privilegis. És el cas dels sindicats de mestres: com passa amb les criatures, tants anys de sobreprotecció els han convertit en forces socialment consentides i, en conseqüència, en políticament reaccionàries.
AMB LA MEVA NÉTA D'ENCARA NO TRES anys -els néts vénen al món, entre altres coses, per estimular les neurones dels avis- passades les festes de Nadal miràvem un conte sobre el Timbaler del Bruc. Per distingir-los de les tropes franceses, tots els catalans portaven barretina. I ella, que amb barretina només coneixia el personatge escatològic del pessebre, em va dir, assenyalant aquells catalans: "Mira, avi: caganers!". Tota una premonició, contra la qual ens hem de revoltar.
Salvador Cardús

Quina llàstima el debat sobre l'ensenyament a Catalunya: ara que l'havíem posat al centre de la vida pública, ha degenerat en una polèmica gairebé personal.
Segurament, si el conseller Ernest Maragall millorés la seva confusa política comunicativa, la discussió que ell mateix provoca seria més profitosa. Vegem l'últim episodi: que les vacances escolars d'estiu són massa llargues és un clamor antic i molt llarg. Que el conseller s'hi enfronti és, per tant, una bona notícia. Però que ho faci enmig del debat de la llei d'educació és malmetre la proposta. No sé el perquè d'aquesta inoportunitat, però si sé que hi surten perdent els únics que no haurien de perdre-hi: els alumes. I de retruc, els pares.
A vegades sembla que estem bloquejats entre un conseller amb bones idees i tantes ganes de renovar com poca traça, i uns sindicats potents però abonats a les paraules no i vaga. Ara, si es tractés de triar, crec que a l'educació a Catalunya li convenen més les idees reformistes de Maragall que la posició encarcarada dels sindicats.
Perquè hom té la impressió que encara que el conseller fos un prodigi de diplomàcia florentina i el seu equip la gent més empàtica del món, els sindicats no voldrien sentir parlar de res que signifiqui un canvi en la manera de treballar, sobretot si aquest canvi vol dir que podran ser efectivament mesurats en l'eficiència de la seva feina, i promocionats en funció d'uns objectius, com hauria de ser.
Que Catalunya està mal finançada és una evidència. Però que els diners que es destinen a educació no són pocs, també. Els catalans gastem en educació uns 6.000 milions d'euros (dels quals 1.000 són per a universitats). Perquè se'n facin una idea: més a prop dels 9.400 milions que gastem en Salut que dels 1.200 destinats a Mossos i Bombers o els 877 per a Jutjats i Presons. ¿No haurien de produir un millor retorn?
Com a pare i periodista que ha dedicat moltes hores a escoltar docents, sé que dura que és la seva feina. Però de res serveix embadalir-se amb coses com el “yes, we can” si els primers que no estem disposats a canviar som nosaltres mateixos.

Antoni Bassas

tancats

2009-03-12T09:56:00.001+01:00

no et moguis, quiet, no pots, no surts, per aquí no, espera...

perduda

2009-03-08T23:21:00.002+01:00

Una menys que abraçarà algú demà al matí,
una menys que rebrà un ram de flors pel seu aniversari,
una menys que s'emprovarà unes sabates,
o es comprarà un vestit barat per cap d'any,
una menys que veurà créixer els seus néts.
una menys que veurà una pel.lícula per passar l'estona,
o per poder menjar crispetes, i no pensar.
Una menys que posarà roba a rentar.
Una menys que somiarà aprimar-se, o no.
una més a qui no queda cap estona, cap somni,
cap futur compartit, cap festa, cap estrena.
Bé, sí, el seu home li ha fet el darrer regal.
Un taüt.

captiva

2009-02-27T22:58:00.003+01:00

Tancada de feia anys en un miserable recambró, només podia veure llum si el dia era prou clar. Quan el sol s'escolava per les escletxes menudes de la fusta recremada, anava movent pausadament els braços, les mans, les cames, buscava la darrera esgarrapada, l'última clivella que li havia sortit a la pell resseca. Mig obria els ulls ver recordar els colors de vida al carrer. Feia temps que no sabia com pensar-se, no tenia cap imatge de si mateixa. Un cop al dia, entrava Ell. Li acostava i li amagava el plat de les deixalles de la taula dels amos, i només quan ella es deixava grapejar, la peixava amb un mos fred i greixós. Sabia, que més tard, vindria l'Altre. Aquest li feia més nosa, volia tot a preu de res, i mai tenia pressa.

No tenia ni el consol de poder esgarrapar aquell mesquí d'alè pudent i agre. Havia deixat les ungles fins l'arrel als porticons. A l'altra banda, a fora, els corbs i les garses esfilagarsaven la tela mosquitera, però cap estripada la podia alliberar, ni ho esperava. No tenia por, tampoc. La por la tenia a ella.

móns paral.lels

2009-02-25T16:27:00.003+01:00

Ningú travessa pausadament el carrer que el porta a la banda rica, benestant de la gran ciutat promesa al poble hereu (hebreu).
Ningú sap, clarament i escrit ja a la seva càrrega genètica, que aquell no és el seu lloc. Però avui Ningú s’ha disfressat d’hereu (hebreu). Ningú vol saber(sentir) com és aquella altra manera de viure aliena a la seva naturalesa prohibida (a la seva ciutat prohibida). Ningú s’ha tret la pols i les restes de la seva galabiyya esparracada, i s’ha posat un uniforme robat (trobat).
Ningú busca algun Algú a qui adreçar-se amb la por al cos, però amb la llengua solta. Sorprès pel fet que cap altre Ningú el reconegui sota la roba, segueix caminant. Fins que el criden no pas pel seu nom, el criden soldat i el comminen, en el sagrat nom de déu, a pujar al furgó i tornar a la sagrada feina.
Ningú (ningú) no diu res. Escolten música (imagina) i tanquen els ulls. El viatge a la terra promesa ha durat just una hora. S’aturen a la frontera invisible i baixen del furgó. Ningú, quan ningú no el veu, es treu l’uniforme, i s’arrossega entre els matolls, les desferres i les pedres amuntegades cap al seu lloc de sempre. No té temps de buscar la seva galabiyya, un esclat blanc el deixa sense ulls primer, i més tard sense cap cos on posar-se la roba. Ha perdut la identitat dues vegades.

narcisista (1)

2009-02-19T13:28:00.003+01:00

No hi ha cap altre explicació (o sí?). Perquè he de voler tenir un mapa al final de la pantalla del blog que em digui en vermell, sí, en vermell, que destaqui, quanta gent passa...??? Què em porta a aquest delit de necessitar viatgers que s'aturin a casa ?(de fet, a la segona residència, però a la primera també n'hi he col.locat un...) Bé, deu ser que necessito ser reconeguda, a cada cosa el seu nom, no aniré ara amb blederies de justificar res. Trista soledat debem portar una bona colla al cor, i ens serveixen mecanismes en safata que ens diguin que som algú. Què voleu que us digui, una mentida? No, això em va moure a obrir un blog, no? Poder dir la meva, ser algú amb veu fora dels cinquanta quilòmetres que conformen la meva vida. Finalment, caic al mateix parany dels grans, però amb mida petita.

preciosa

2009-02-17T18:01:00.003+01:00

S'havia gastat un colló i mig en tots els productes a la venda. Primer les cremes antiarrugues, després les miraculoses antiradicals, més tard va recórrer als combinats d'or i minerals afegits als millors oligoelements. Va fer-se un abonament a una clínica de bellesa i va començar amb el bòtox, tot i que sabia que li disminuiria l'expressió facial.

Quan s'enmirallava a l'aigua tèrbola, li semblava que no representava els gairebé cent anys que havia complert la passada primavera.

LLàstima (o sort, vés a saber) que no disposava de cap mirall per veure's el darrera. Perquè el que no acabava d'entendre, (ella es veia afavorida), és que tot i les grans despeses, quan passava remenant els malucs, cap cap és tombava. I, de fet, feia temps que ningú la festejava.

somni

2009-02-15T13:52:00.003+01:00

No volia que la dona que estava esculpint s’assemblés a la seva. Posats a dir, ni a qualsevol dona de Botero, per molt que les seves imatges sempre li havien donat una sensació de llibertat de ser un mateix, i del dret a ser mostrat i a mostrar-se, amb tota l’exuberància dels detalls, i si molt convenia, de la sordidesa humana.
Mirant amb ull crític, va prendre els estris i es va posar a llimar, fondre, retallar, allisar, polir...una roda eterna que iniciava de nou cada matí quan s’enfrontava al tros de metall que tenia a l’estudi. El plaç d’entrega s’acostava, i la pressió l’estava encegant.
El matí del divendres, fermament decidit a acabar d’una vegada, va agafar la maça i va colpejar decidit allò que no li feia el pes. Va fondre els fragments sobrers i els va deixar escolar i refredar lliurement per damunt del tors sencer. Va fregar suaument el nu gairebé esquarterat. Es va abraçar a aquell tros de metall, aclucant els ulls. Somni, li posaria de nom Somni.

Aquesta és un col.laboració amb el 95è joc literari del Jesús de "Tens un racó dalt del món"

la llarga agonia d'una mestra fora de ...

2009-02-14T17:22:00.003+01:00

un xic més afavorida sí que ho sóc, perquè negar-ho... però aquest fa la mateixa cara que jo, ara mateix, compto els dies, només nou, i ja vull córrer, i marxar de les parets que m'empresonen... no estic feta d'aquesta mena de pasta, jo...a mi que em deixin batre les ales i volar... i sort encara que sento la Renata (la noia lituana que treballa a la carnisseria) renegant en català i cridant amb el meu home...(de fet, des que treballa a casa, l'amo no s'emprenya tant amb els altres... jejeje) res, que dilluns vaig al capçalera i li diré que ja n'hi ha prou, acabar la setmana i l'alta!

tinc "mono"

2009-02-13T10:58:00.003+01:00

No us podeu imaginar que és per una mestra no sentir nens...Sóc aquí, davant la pantalla, al "zulo", i les remors quotidianes de l'altre món no em diuen res. Suposo que un s'acostuma a tot. Però sense nens, sense els bons dies del matí, les enganxades i abraçades olioses o ensucrades de l'hora d'esmorzar, sense rialles, sense papers a terra, sense vigilar als qui corren pels passadissos, sense fer el pallaso a la classe per fer-los riure i riure jo, i desfer el neguit de qualsevol situació que ha costat i ens ha fet posar a cent... Doncs això, que m'adono que la meva essència només és sencera amb ells, que la meva pasta està feta i barrejada d'infants i mestra quasi vella, que els enyoro, jollons!