...que no viuré prou temps per veure la república catalana independent... (el que em sabrà més greu serà no poder fer una bona botifarra als que encara enyoren l'any 40 del segle passat) (i una altra botifarra al govern bicèfal que ens amarga la vida)
Ningú travessa pausadament el carrer que el porta a la banda rica, benestant de la gran ciutat promesa al poble hereu (hebreu).
Ningú sap, clarament i escrit ja a la seva càrrega genètica, que aquell no és el seu lloc. Però avui Ningú s’ha disfressat d’hereu (hebreu). Ningú vol saber(sentir) com és aquella altra manera de viure aliena a la seva naturalesa prohibida (a la seva ciutat prohibida). Ningú s’ha tret la pols i les restes de la seva galabiyya esparracada, i s’ha posat un uniforme robat (trobat).
Ningú busca algun Algú a qui adreçar-se amb la por al cos, però amb la llengua solta. Sorprès pel fet que cap altre Ningú el reconegui sota la roba, segueix caminant. Fins que el criden no pas pel seu nom, el criden soldat i el comminen, en el sagrat nom de déu, a pujar al furgó i tornar a la sagrada feina.
Ningú (ningú) no diu res. Escolten música (imagina) i tanquen els ulls. El viatge a la terra promesa ha durat just una hora. S’aturen a la frontera invisible i baixen del furgó. Ningú, quan ningú no el veu, es treu l’uniforme, i s’arrossega entre els matolls, les desferres i les pedres amuntegades cap al seu lloc de sempre. No té temps de buscar la seva galabiyya, un esclat blanc el deixa sense ulls primer, i més tard sense cap cos on posar-se la roba. Ha perdut la identitat dues vegades.
No us podeu imaginar que és per una mestra no sentir nens...Sóc aquí, davant la pantalla, al "zulo", i les remors quotidianes de l'altre món no em diuen res. Suposo que un s'acostuma a tot. Però sense nens, sense els bons dies del matí, les enganxades i abraçades olioses o ensucrades de l'hora d'esmorzar, sense rialles, sense papers a terra, sense vigilar als qui corren pels passadissos, sense fer el pallaso a la classe per fer-los riure i riure jo, i desfer el neguit de qualsevol situació que ha costat i ens ha fet posar a cent... Doncs això, que m'adono que la meva essència només és sencera amb ells, que la meva pasta està feta i barrejada d'infants i mestra quasi vella, que els enyoro, jollons!
