Se'ns mengen, va de debó... Fins fa ben poc, havia cregut i pensat i confiat i...vaja, tenia una fe cega, que la nostra llengua, (i amb ella el nostre país), es guardaria, ni que fos pel respecte i per la bonança cultural, que de cultura, a casa, no ens en falta.
Però ara mateix (parafrasejo el blog que no va gaire fi, em sembla que me l'han marcat i censurat...), ja no confio en això. El recony de la globalització i l'excusa desgraciada de la comunicació abans de res, (que diuen que això és vital, i ho és, prou que ho sé), està fent tancar la boca i obrir-la parlant amb llengua aliena a una gran majoria de catalans.
Ahir, una persona propera, gens sospitosa d'exageracions, de les que no criden gaire, d'aquelles persones tranquil.les i sàvies, em deia amb desesper que a l'IES on treballa, a Girona, el que es sent gairebé sempre és el castellà. "El català, a la sala de professors..."
Deia, tristoi, que li demanaven de fer la classe en castellà..."Recoi, però si aquesta classe és de llengua catalana!" Arribats a aquest punt, constatem que la nostra llengua va de baixa, tant de baixa que si no hi posem mà, però una mà ferma i dura, els nostres néts la llegiran, potser, per obligació.
I és que només servem allò folclòric, amb perdó per la paraula, que si el tió, que si el sant Jordi, que la diada... però la resta de dies de l'any, ja es viuen majoritàriament en una altra perspectiva, com si ens deixessin una migrada llibertat, la minsa esperança que encara podem parlar amb els propers de casa en la nostra llengua...
Deixeu-me dir... "ai,las!", ni que sigui per il.lusionar-me i pensar que encara algú m'entén...
