la llarga agonia d'una mestra fora de ...

un xic més afavorida sí que ho sóc, perquè negar-ho... però aquest fa la mateixa cara que jo, ara mateix, compto els dies, només nou, i ja vull córrer, i marxar de les parets que m'empresonen... no estic feta d'aquesta mena de pasta, jo...a mi que em deixin batre les ales i volar... i sort encara que sento la Renata (la noia lituana que treballa a la carnisseria) renegant en català i cridant amb el meu home...(de fet, des que treballa a casa, l'amo no s'emprenya tant amb els altres... jejeje) res, que dilluns vaig al capçalera i li diré que ja n'hi ha prou, acabar la setmana i l'alta!