d'altres opinions sobre el conflicte en el desencontre educatiu.

Mira que bé! Els sindicats de mestres de Catalunya s'han posat d'acord per convocar una nova vaga per Sant Josep. Tornarem a menjar crema. Ara que la gent veu perillar el seu lloc de treball, enmig d'una crisi desbocada, és bo que els que tenen feina segura mantinguin el testimoni del que és una protesta laboral, no se'n perdés la mena. I més quan es té tanta raó com per deixar els alumnes sense classe i afegir pressió a la feina de pares i mares. Perquè la vaga no és per demanar augments de sous o per evitar acomiadaments abusius. No: aquesta té raons molt més profundes. Els sindicats de mestres, tots d'acord, faran vaga i demanaran la dimissió del conseller perquè no els consulta si pot fer propostes públiques sobre la matèria en què governa. Però qui s'ha cregut que és, el senyor Maragall!
NO, NO: EL BENEVOLENT LECTOR NO s'equivoca i això no és un dels excel·lents articles d'Iu Forn, ni que la matèria del comentari m'hagi portat al seu estil sarcàstic. Però és que és cert que la vaga és resultat de dues enrabiades dels sindicats. La primera, perquè el conseller va suggerir la possibilitat que els mestres, voluntàriament, fessin tres hores extra setmanals remunerades per completar les necessitats docents dels centres. I la segona, perquè Maragall va portar a debat un possible canvi en el calendari escolar que consisteix, simplement, a moure de lloc una setmana de vacances per donar-li una mica més de coherència pedagògica i aproximar-nos lentament als models europeus. Aquesta vegada, doncs, les causes de la vaga són realment les que es declaren. Els sindicats de mestres la convoquen perquè aquest conseller ha decidit deslliurar-se de la tutela -si faig servir una paraula més precisa, se'm faran els ofesos- dels sindicats, que fins ara havia obligat, inclosos els anteriors consellers i conselleres de CiU, a passar sempre pel seu sedàs. Fins ara, la política educativa l'havien dictat els sindicats, amb el resultat galdós que tots coneixem. La conselleria ha assegurat que cada quinze dies es reuneix amb els sindicats. Doncs bé: si les reunions són quinzenals, queda prou en evidència quin ha estat el grau de control que estaven acostumats a tenir en la matèria, inimaginable en cap altre sector. I de fet, la resistència dels sindicats a la nova llei d'educació té molt a veure amb el fet que l'actual conseller vulgui governar, amb totes les conseqüències, desfent-se dels grillons d'uns sindicats que només són un dels agents implicats en l'educació i que representen el principal fre a la transformació profunda que necessita l'escola del país.
UN CONSELLER DE LA GENERALITAT QUE forma part d'un govern democràtic, doncs, ¿no pot fer propostes ni sobre un canvi moderat de calendari escolar? Fa anys, recordo que el president Jordi Pujol havia dit que un president manava ben poc. Em va semblar molt exagerat. Però a la vista de l'actual situació, tinc la impressió que feia curt. Si el conseller no pot ni proposar un canvi de calendari sense passar pel ribot dels sindicats, ¿no hauríem de parlar de segrest de la política educativa? En aquest sentit, les reaccions de la resta de partits, del PP i CiU fins a ERC i ICV, han estat vergonyoses, dient a una sola veu que "comprenen la posició dels sindicats". Tacticisme pur i dur, i covardia política.
LES PROPOSTES DE MARAGALL SÓN, senzillament, de sentit comú. Si resulta que tenim dèficit de mestres i entren al sistema gent sense preparació, és raonable proposar la col·laboració voluntària dels mestres amb experiència. Per a la qualitat del sistema, millor una mica de sobrecàrrega que no pas la insolvència. I pel que fa al calendari, la modèstia de la proposta, que no té cap cost per a ningú, hauria d'haver generat un "ja era hora!" general a tot el país. D'acord: hi ha una desconfiança generalitzada en la conselleria sobre si sabrà administrar els canvis que tot això demana. Però, si el problema és aquest, que aquest sigui l'argument i que s'exigeixin garanties sense les quals no es puguin emprendre les reformes. I d'altra banda, que els mestres es preguntin si la incompetència que denuncien del departament no té alguna cosa a veure, precisament, amb els sindicats que fins ara hi han fet i desfet.
EL NOSTRE PAÍS CORRE EL PERILL DE VIURE el moment més baix de la seva història pel que fa a la voluntat d'anar al davant de les transformacions socials i del coratge per assumir-ne els riscos. Un país que era capdavanter en gairebé tot, està ara en risc de transformar-se en un país poruc on fins i tot els antics agents de progrés es converteixen en defensors de vells privilegis. És el cas dels sindicats de mestres: com passa amb les criatures, tants anys de sobreprotecció els han convertit en forces socialment consentides i, en conseqüència, en políticament reaccionàries.
AMB LA MEVA NÉTA D'ENCARA NO TRES anys -els néts vénen al món, entre altres coses, per estimular les neurones dels avis- passades les festes de Nadal miràvem un conte sobre el Timbaler del Bruc. Per distingir-los de les tropes franceses, tots els catalans portaven barretina. I ella, que amb barretina només coneixia el personatge escatològic del pessebre, em va dir, assenyalant aquells catalans: "Mira, avi: caganers!". Tota una premonició, contra la qual ens hem de revoltar.
Salvador Cardús

Quina llàstima el debat sobre l'ensenyament a Catalunya: ara que l'havíem posat al centre de la vida pública, ha degenerat en una polèmica gairebé personal.
Segurament, si el conseller Ernest Maragall millorés la seva confusa política comunicativa, la discussió que ell mateix provoca seria més profitosa. Vegem l'últim episodi: que les vacances escolars d'estiu són massa llargues és un clamor antic i molt llarg. Que el conseller s'hi enfronti és, per tant, una bona notícia. Però que ho faci enmig del debat de la llei d'educació és malmetre la proposta. No sé el perquè d'aquesta inoportunitat, però si sé que hi surten perdent els únics que no haurien de perdre-hi: els alumes. I de retruc, els pares.
A vegades sembla que estem bloquejats entre un conseller amb bones idees i tantes ganes de renovar com poca traça, i uns sindicats potents però abonats a les paraules no i vaga. Ara, si es tractés de triar, crec que a l'educació a Catalunya li convenen més les idees reformistes de Maragall que la posició encarcarada dels sindicats.
Perquè hom té la impressió que encara que el conseller fos un prodigi de diplomàcia florentina i el seu equip la gent més empàtica del món, els sindicats no voldrien sentir parlar de res que signifiqui un canvi en la manera de treballar, sobretot si aquest canvi vol dir que podran ser efectivament mesurats en l'eficiència de la seva feina, i promocionats en funció d'uns objectius, com hauria de ser.
Que Catalunya està mal finançada és una evidència. Però que els diners que es destinen a educació no són pocs, també. Els catalans gastem en educació uns 6.000 milions d'euros (dels quals 1.000 són per a universitats). Perquè se'n facin una idea: més a prop dels 9.400 milions que gastem en Salut que dels 1.200 destinats a Mossos i Bombers o els 877 per a Jutjats i Presons. ¿No haurien de produir un millor retorn?
Com a pare i periodista que ha dedicat moltes hores a escoltar docents, sé que dura que és la seva feina. Però de res serveix embadalir-se amb coses com el “yes, we can” si els primers que no estem disposats a canviar som nosaltres mateixos.

Antoni Bassas