això no ho dic allà, a l'altra casa, però aquí vindré a desfogar-me.
per què recollons sóc així?
no podria ser com molts i senzillament anar fent sense trencar-me les banyes remastegant ràbies acumulades?
doncs, això, les mastego, faig castells de venjances impossibles i encara em deprimeixo més, no vull tenir aquest sentiments...
ahir vaig tenir els papers del meu noi, de l'insti on anava.
els vaig tenir de pressa, gràcies a la seva extutora, per poder fer una matrícula virtual i acabar l'ESO
bé, on anava, malgrat tot, mai li van tramitar el dictàmen de NEE.
el van posar amb el nostre acord i consentiment a un Pla Singular, cosa que hauria requerit el dictàmen, però no, d'estranquis, com aquell qui diu.
el seu llibre d'escolaritat no tenia més que ratlles des de primer, i un mal afegit final a segon ple d'uns.
les notes de tercer, són les lluitades per la tutora, aprovat, ella l'havia avaluat, llargs informes d'ànims i millora, tal com el va anar ajudant a sortir del pou.
les necessita per acabar ESO a l'IOC
estem així perquè el curs passat, el cinc de novembre, li van dir "pots venir fins el juny, però no t'acreditarem l'ESO"
un noi que va patir (i pateix i es medica) un transtorn que ells havien d'haver col.laborat a gestionar i canalitzar, que l'Eap havia de signar, per poder-li fer un PIE.
però no el volien.
16 anys i fora, al carrer.
que era complicat? collons, que ens ho diguin a nosaltres, com ho hem patit, i a ell, que tot just ara aixeca el cap, pobret.
i saps què? després de dir-li, no cal, no t'acreditarem, a l'informe escriuen tan amples, "va abandonar els estudis"
casumlaputa.
10 comentaris:
ostres, nina
m'has fet recordar la historia del nostre fill. es ben curios
ja al sortir del jardi d'infancia hi habia algo estrany..pero no es va valorar, el varen acreditar com a gandul i aqui s'acaba tot.
pero no ho era; molt al contrari..s'eforçaba per treballar..per agradar al profesor..pero no donaba per mes
tosuts nosaltres el varem portar al psicoleg i li varen detectar el sindrome de falta de atencio.
pocs mestres ens hi varen ajudar, la veritat, i es trist.
era dur veurel a la seva habitacio...sense veura la tele...una habitacio sense posters ni res damunt la taula que el podes distreura..fen els deures sempre amb el sargento devant diguenli...va...vinga...
es va optar per donarli medicacio, pero era un tan perillosa perque creaba adiccio i jo crec que aquella epoca ningu tenia gaire res clar del resultat que podia oferir.
era un nen gandul i ja esta.
la medicacio li va ocasiona problemes de autoestima, depresions...varen esser uns anys molt complicats en veritat, per tots. pero principalment per ell que es veia diferent perque tenia que sortir de clase per anar a psicoterapia, tenia que pasarse els estius anan al psicoleg i fent exercicis tontos.a part de lo malament que es sentia.
ploraba...estaba malhumorat...s'el veia trist i tancat
i tornemi...ara psicolegs juvenils..perque ja anaba creixen...
tot i que inclus la seva evolucio fisica semblava que es retrasaba
finalment tot va començar a donar el seu fruit i els anys d'esforç es notaben, va aconseguir acabar l'eso pero per caritat, la veritat i al començar la formacio profesional va poder deixar el psicoleg
el primer any va esser de por...no feia res...a mes li va esclata la adolescencia al nasos i va esser l'unic que faltaba.
pero de sobte al repetir el curs, va començar a cambiar...a sortir del pou que tu dius
al anar a treballar crec que s'en va donar conta de que `podia i aixo el va fer sentirse be amb ell mateix i el canvi es va fer evident
ara te 22 anys quasi. es una persona forta i responsable i se sap valuosa.
ha tingut novia...i s'el veu feliç i amb empenta.es una persona excelent
pero va tenir una infancia- adolescencia un tant complicada i dificil
entenc el teu enfado..jo, nosaltres habiem plorat molt en sentin-se sols lluitan en tot aixo i de vegades pensaba si jo amb les meves manies li causaba mes mal que no pas deixant-el per gandul.
ara se que varem fer el correcte i estic orgullosa del resultat.
ostres..nomes volia dirte que t'entenia...
em sap greu...
et deixo molts petons maca i no et cansis mai de lluitar per el que tu saps que es important.
anims i petons!!
Catxum l'olla, Xel!
Però com pot ser que encara ara passin aquestes coses?
Però que no ho veuen que no és pas
així?, que no ho sabien que hi havia d'haver una actuació especial en aquest cas? i es queden tan amples?
Estan jugant amb el seu futur, és que tot va igual...
Em sap greu.
Petons d'ànims per a tu, pel teu fill i també per la sargantana!
El meu fill te dislèxia, i no li van saber veure en tota la primària, per sort quan en vam ser conscients ens vam posar en mans de gent experta (El brot)i vcam posar-nos d'acord amb el centre on va fer la E.S.O. i la va poder acabar la en condicions.
Ja fa un any que va acabar els estudis i ara està treballant en la seva professió.
Ànims.
quins collons!
Resulta trist, tot això... Jo també t'inclouré a la meva llista de blocs, bonica
Hola bonica. Passava a deixar-te molts petonets
espero que aviat et sentir millor, bonica. Salutacons
Desde el meu racó al bosc et dic que com els altres blocaires, aqui tens un amic. No estàs sola. Hem vingut per estar amb tú i amb els teus
ostres!! q fort!! xo em temo q aixo deu passar mes sovint dl q ens pensem. Espero q aksts venjances vagin transformant-se en dol i prou.
Es una situació molt delicada i que em deixa estupefacta encara i que jo que estic dins d´aquest món el de l´educació no deixo de sorprendem ja que no aconsegueixo entendre que hi hagi persones, que no professionals, que es dediquin a la tasca d´educar (dintre de tot el concepte que avui dia engloba aquesta paraula)i no es prengui de forma seriosa... ja que la nostra feina es detectar qualsevol problema de l´infant o l´alumne i aconseguir la millor estabilitat emocional i social per poder després adquir aquells coneixements que necessitará a la vida..., però si aquests nanos no tenen aquesta feina solventada (i aixó es feina dels professionals en primer lloc i despreés de l´interés de la familia , que en aquest cas no dubto que hi sigui, si les institucions no fan la feina que els hi pertoca... qui la farà? em sento indignada... jo veig a molts nanos amb molts tipus de problemes... i dono gàcies a que no tot el sistema sigui igual ja que hi ha professionals que creuen en la seva vocació i es creuen la seva feina, potser no som molts però hi sóm... i poc a poc aquests valors s´han de transmetre perque no hi hagi aquestas situacions com la que tú ens expliques...
Molts ànims... i mira endevant...
Una abraçada, feia molt que no venía per aquí...molts ànims..
Publica un comentari a l'entrada