dissabte, 14 de febrer de 2009

la llarga agonia d'una mestra fora de ...

un xic més afavorida sí que ho sóc, perquè negar-ho... però aquest fa la mateixa cara que jo, ara mateix, compto els dies, només nou, i ja vull córrer, i marxar de les parets que m'empresonen... no estic feta d'aquesta mena de pasta, jo...a mi que em deixin batre les ales i volar... i sort encara que sento la Renata (la noia lituana que treballa a la carnisseria) renegant en català i cridant amb el meu home...(de fet, des que treballa a casa, l'amo no s'emprenya tant amb els altres... jejeje) res, que dilluns vaig al capçalera i li diré que ja n'hi ha prou, acabar la setmana i l'alta!

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Ara ja es pot comentar? Que bé. Em sembla que vaig ser el primer que ho vaig intentar, al post anterior, i em vaig quedar amb les ganes.

Pren paciència Zel, no voldràs precipitar-te i enviar el menisc nou a prendre pel sac a les primeres de canvi. Aprofita per llegir, escriure, o el que sigui (anava a dir practicar l'onanisme, però m'ha semblat políticament incorrecte...), recupera't bé, i després a per ells, que si bé no són ni pocs ni covards, són baixets i tenen poca edat.

Jordi Pinyol ha dit...

Bé... i després de passar per allà ara passo també per aquí per donar-te molts ànims i encoratjar-te a trobar la manera de distreure't mentre no retornes al teu 'hàbitat natural'...

;)

Petons!

Tere ha dit...

Desde luego se te ve muy impaciente jajaja.Besos

Carme ha dit...

Calma, calma i a fer bondat... el que t'ha de donar l'alta és el metge... o sigui que el que digui ell, eh?

Però vols que et digui una cosa? que dóna gust sentir-te tan impacient! Em fa il·lusió que en tinguis tantes ganes i segur, segur, que ells et deuen enyorar molt també

la vida és un cercle, surt el sol i es pon, nits de lluna plena fins que l'alba ens treu del son... la vida és un cercle, i em vaig preguntant... els mesos com passen, els anys passen volant!