No us podeu imaginar que és per una mestra no sentir nens...Sóc aquí, davant la pantalla, al "zulo", i les remors quotidianes de l'altre món no em diuen res. Suposo que un s'acostuma a tot. Però sense nens, sense els bons dies del matí, les enganxades i abraçades olioses o ensucrades de l'hora d'esmorzar, sense rialles, sense papers a terra, sense vigilar als qui corren pels passadissos, sense fer el pallaso a la classe per fer-los riure i riure jo, i desfer el neguit de qualsevol situació que ha costat i ens ha fet posar a cent... Doncs això, que m'adono que la meva essència només és sencera amb ells, que la meva pasta està feta i barrejada d'infants i mestra quasi vella, que els enyoro, jollons!
5 comentaris:
hola, "moneta"! jejeje, aprofita per "maquinar" totes les cosetes xules que faràs amb ells quan tornes a la feina! ;)
B7s!
Uuuaaaalaaaa!!!
Què hi fas aquí?
Creia que t'havies estat passejant per aquí, però veig que anava errat.
A millorar el genoll i aviat seràs eixugant mocs.
Salut!
(Ah, una coseta només, veig que tens Un racó del meu petit món enllaçat: moltes gràcies, però em preguntava si ara que tens una miqueta de temps, podries canviar-li el nom pel Personal i Transferible? No t'estressis pas, eh? No hi ha pressa i com ningú t'emprenya, he pensat que qui millor que jo?)
;-)
Cada cosa té els eu moment, preciosa, cuida't molt el genoll i disfruta del temps lliure, que els nens prou que tornaran! En quatre dies!
La teva és una professió per a sempre.
La meva sogra també és mestra. Fa bastants anys que està jubilada, però ella ÉS mestra i ho serà fins el seu darrer dia. Va amb ella, com hi van les seves mans, els ulls, orelles, nas... No hi pot fer més! :)
Trini tiene razón,de esta profesión no se jubila uno nunca,ni siquiera en los sueños.Besos
Publica un comentari a l'entrada