diumenge, 8 de març de 2009

perduda


Una menys que abraçarà algú demà al matí,
una menys que rebrà un ram de flors pel seu aniversari,
una menys que s'emprovarà unes sabates,
o es comprarà un vestit barat per cap d'any,
una menys que veurà créixer els seus néts.
una menys que veurà una pel.lícula per passar l'estona,
o per poder menjar crispetes, i no pensar.
Una menys que posarà roba a rentar.
Una menys que somiarà aprimar-se, o no.
una més a qui no queda cap estona, cap somni,
cap futur compartit, cap festa, cap estrena.
Bé, sí, el seu home li ha fet el darrer regal.
Un taüt.

4 comentaris:

Agnès S. ha dit...

S'ha endut un altre regal, aquest pensament,...

Trini ha dit...

Un regal que ja està tant vist..., que ja cansa.
Què es pot fer que encara no s'hagi fet, per a que aquests energúmens sense respecte per la vida deixin d'oferir aquest sòrdid regal?

qui sap si... ha dit...

Una més que al matí és posarà dins meu,
una més que veurà el seu ram
en un altre lloc pel seu aniversari,
una més que sabrà que les seves sabates
caminen amb els peus
d’ algú que se l’estima,
i que no li cal cap vestit nou per cap d’any
perquè sempre és festa,
una més que veurà els seus nets
alhora estiguin on estiguin.
Una més que seurà a la teva vora
mentre veus la pel•lícula que te la recorda,
i notarà com el flaire de les crispetes
et fa soltar una llàgrima pensant en ella,
perquè hi pensaràs.
Una més que et deixarà
que facis la feina que et va ensenyar.
Una més que veurà com somies
en aprimar-te, i com ho fas.
Una més que no li queda cap estona,
cap somni, cap futur compartit, cap festa,
cap estrena perquè totes les ha fet ja.
I guardarà el darrer regal amagat
de la vista de tothom
perquè allí hi guarda el cor que us va estimar.

Natxo Rovira ha dit...

Hola Zel,
Primer de tot volia agrair-te la teva visita a l'espai del David, i com tu proclames "haver dit la teva". Sempre agraeixo les paraules desades al blog del David, són com carícies...

Dius que sóc valent i que tu "hauries mort darrera dels teus fills". Així ho pensava jo també; els meus fills eren (i són) el millor que he tingut a la vida. Però no, no morim. He sentit (i sovint encara el sento) tot el dolor imaginable i inimaginable, però no penso permetre que el meu estimat David es converteixi en una espècie de botxí de la meva vida. NO S'HO MEREIX. Així que lluito per seguir endavant. I estic orgullós d'aquest espai que s'ha creat al seu entorn i del que recentment has estat una molt benvinguda visitant. Visitants carregats d'humanitat. Bones persones.

He donat una volta pels teus espais. M'agrada especialment la declaració d'intencions que fas al teu perfil quan dius interessos: aprendre, crèixer humanament, denunciar les mentides.... Mai havia llegit una llista d'interessos tan vital, tan digna, tan humana... felicitats!

I també m'han agradat els continguts dels teus blogs... veig que no ets de les que queda indiferents davant el dolor aliè. Jo en dono fe.

Encantat d'haver-te conegut

la vida és un cercle, surt el sol i es pon, nits de lluna plena fins que l'alba ens treu del son... la vida és un cercle, i em vaig preguntant... els mesos com passen, els anys passen volant!