divendres, 27 de febrer de 2009

captiva

Tancada de feia anys en un miserable recambró, només podia veure llum si el dia era prou clar. Quan el sol s'escolava per les escletxes menudes de la fusta recremada, anava movent pausadament els braços, les mans, les cames, buscava la darrera esgarrapada, l'última clivella que li havia sortit a la pell resseca. Mig obria els ulls ver recordar els colors de vida al carrer. Feia temps que no sabia com pensar-se, no tenia cap imatge de si mateixa. Un cop al dia, entrava Ell. Li acostava i li amagava el plat de les deixalles de la taula dels amos, i només quan ella es deixava grapejar, la peixava amb un mos fred i greixós. Sabia, que més tard, vindria l'Altre. Aquest li feia més nosa, volia tot a preu de res, i mai tenia pressa.
No tenia ni el consol de poder esgarrapar aquell mesquí d'alè pudent i agre. Havia deixat les ungles fins l'arrel als porticons. A l'altra banda, a fora, els corbs i les garses esfilagarsaven la tela mosquitera, però cap estripada la podia alliberar, ni ho esperava. No tenia por, tampoc. La por la tenia a ella.

3 comentaris:

qaesar ha dit...

Hmmmmm.. ese ventano me gusta

Bsss

Trini ha dit...

...la por la tenia a ella...
Esgarrifós!
I més esgarrifós resulta encara pensar que això és veritat..., que ha passat, que passa i que, malauradament, passarà.

- assumpta - ha dit...

M'agrada !
I el final, fantàstic !
;)

la vida és un cercle, surt el sol i es pon, nits de lluna plena fins que l'alba ens treu del son... la vida és un cercle, i em vaig preguntant... els mesos com passen, els anys passen volant!