dimecres, 23 de desembre del 2009

se'ns mengen!

Se'ns mengen, va de debó... Fins fa ben poc, havia cregut i pensat i confiat i...vaja, tenia una fe cega, que la nostra llengua, (i amb ella el nostre país), es guardaria, ni que fos pel respecte i per la bonança cultural, que de cultura, a casa, no ens en falta.
Però ara mateix (parafrasejo el blog que no va gaire fi, em sembla que me l'han marcat i censurat...), ja no confio en això. El recony de la globalització i l'excusa desgraciada de la comunicació abans de res, (que diuen que això és vital, i ho és, prou que ho sé), està fent tancar la boca i obrir-la parlant amb llengua aliena a una gran majoria de catalans.
Ahir, una persona propera, gens sospitosa d'exageracions, de les que no criden gaire, d'aquelles persones tranquil.les i sàvies, em deia amb desesper que a l'IES on treballa, a Girona, el que es sent gairebé sempre és el castellà. "El català, a la sala de professors..."
Deia, tristoi, que li demanaven de fer la classe en castellà..."Recoi, però si aquesta classe és de llengua catalana!" Arribats a aquest punt, constatem que la nostra llengua va de baixa, tant de baixa que si no hi posem mà, però una mà ferma i dura, els nostres néts la llegiran, potser, per obligació.
I és que només servem allò folclòric, amb perdó per la paraula, que si el tió, que si el sant Jordi, que la diada... però la resta de dies de l'any, ja es viuen majoritàriament en una altra perspectiva, com si ens deixessin una migrada llibertat, la minsa esperança que encara podem parlar amb els propers de casa en la nostra llengua...
Deixeu-me dir... "ai,las!", ni que sigui per il.lusionar-me i pensar que encara algú m'entén...

6 comentaris:

òscar ha dit...

T'entenc. I dir que només se'ns menjaran si ens oferim com aliment.

I molts de nosaltres, de moment i espero que per anys, seriem francament indigests.

Carme Rosanas ha dit...

T'entenc també... i crec que és cert que el teu blog està censurat, com el del Mon, sempre em marxen de la pantalla en pocs segons de veure'l, amb avisos terrorífics.

Procurarem ser ben indigestos... com diu l'Óscar, però no sóc molt optimista, tampoc. NO sé si ho aconseguirem.

joanfer ha dit...

I jo també t'entenc.
Crec que l'últim que hem de perdre és l'esperança. Potser tot el que hem perdut no ho recuperarem en dos dies; però em de ser-hi, hem de continuar defensant allò que ens pertany i que no ens poden prendre.

Dan ha dit...

Quanta feina tenim per davant!

Anònim ha dit...

vius a 8 km d'Ultramort? ja se que això no té ralació amb el teu post però ho he llegit al blog del Doctor. Jo també visc a pocs km d'aquest poble...el món és un mocador!

Imagina... ha dit...

Encara som molts els que t'entenem... Cada vegada hi ha més blocs com aquest que s'expressen en català, i això és bon senyal. Els espais per compartir cultura i transmetre coneixement ens han de mantenir vius...

la vida és un cercle, surt el sol i es pon, nits de lluna plena fins que l'alba ens treu del son... la vida és un cercle, i em vaig preguntant... els mesos com passen, els anys passen volant!