diumenge, 14 d’agost de 2011

Diagnòstic: la síndrome d’Estocolm

No entendré mai res d’aquest coi de crisi, però em sembla que vaig desentrallant el mecanisme que ens manté quiets.
Acabem fent servir les mateixes excuses de merda que els polítics per justificar mesures injustificables. Som víctimes dels segrestadors (mercats? polítics al servei dels mercats?), tenim la síndrome d’Estocolm, a saber:

-Por, primer molta por. Què ens pot passar? La por paralitza, però alhora et posa els sentits en alerta permanent, identifiques qui/què et fa por, però no saps encara com ni fins on, i això et comença a fer canviar comportaments. Resistència, crits, demanes a crits que no et facin mal.

-Canvi de comportament. Estàs amatent a allò que el teu captor fa, saps que et farà mal i per tant, la primera defensa és mirar de complaure’l. Si et demanen que et sotmetis, et sotmets. Si et demanen que callis, calles. Si et violen (violen els teus drets, principis), deixes que ho facin, no et resisteixes. Calles. Vas resistint per subsistir al preu que sigui. Fins els qui defensen drets socials es cansaran.

-1r pas de: Canvi de percepció del captor/segrestador. Comences a pensar que t’ho mereixes. Que et mereixes tot el que t’està passant. Que has fet quelcom malament i el càstig és just. Has gastat massa, t’has endeutat, has invertit malament? Tenen raó, has estirat més el braç que la màniga, com et podies creure que tenir un estat de benestar era just? Que tenir una casa era just? Tenir un contracte era just? Un cotxe? No pots, tu no podies tenir tot això.

-2n pas de Canvi de percepció del captor/segrestador. Com que el teu captor vol aconseguir quelcom (cobrar un rescat, plaer...) no t’acaba de matar mai. Per molt que t’atonyini, t’alimenta amb engrunes de tant en tan. I tu estàs content, agraït fins i tot, disposat a patir a canvi de més engrunes. Acceptes qualsevol condició laboral, tant li fa que siguin més hores, més dies, menys diners, el cas és que tots hem de col·laborar a treure “l’Estat” de la misèria.

-Dependència i oblit de la pròpia personalitat. Evidentment, ja no saps ni qui ets ni què necessites, depens completament d’ell per la teva supervivència, faràs el que sigui. Ell, convençut que ja et té venut, fins i tot et pot començar a oferir algun premi. Segurament, si pots negociar un conveni col·lectiu, estaràs content amb una revisió a la mínima, un 0,02% ja et sembla una joia. Encara que la vida hagi pujat un 2,5% p.ex.

-Idealització/identificació. Ell, el teu captor, és el bo. Sap què et convé. Té a la mà els mecanismes per fer que estiguis a gust. El món, en general, és dolent. El teu captor és bo. El defenses i tot! Si és que són els bons, home, què faríem sense els bancs, eh? eh? I sense els polítics? eh? eh? Què vols, que això sigui una anarquia o què. Va, home, fan el que han de fer i prou. Que aquí tothom vivia del “cuentu”! (Ja, com en Millet)

3 comentaris:

Mª Jesús Verdú Sacases ha dit...

Hola Zel!

Passo a deixar-te una cordial salutació.

Tant de bo la crisi passi de llarg i s'acabi aviat!

Citas con chicas ha dit...

Hola, como estas ? me cree un perfil logueando solamente el msn, sin pagar, ni registrarse... Entra y con el msn crea el perfil... Citasenlaweb.com

Besos !!

Gonzalo ha dit...

Hola, como estas ? me cree un perfil logueando solamente el msn, sin pagar, ni registrarse... Entra y con el msn crea el perfil... Citasenlaweb.com

Besos !!

la vida és un cercle, surt el sol i es pon, nits de lluna plena fins que l'alba ens treu del son... la vida és un cercle, i em vaig preguntant... els mesos com passen, els anys passen volant!