diumenge, 4 de març del 2012

transtorns del son

Això, aquesta casa, estava ben oblidada. Però com que sembla que "Ara Mateix" s'ha convertit en un espai trist, molt trist, em desfogo aquí. Aquí m'he permés sempre les paraulotes, les picades de peu i tot el que toqui.

És que n'estic fins als collons, que no en tinc, doncs fins als ovaris, que encara en tinc. Ja ni tan sols puc fer un son tranquil, somio tantes però tantes bestieses, que, si tingués un pen drive mental i es guardés automàticament, treuria el primer premi, amb guardó d'or, de temàtica esquizofrènica. Barrejo persones de tots els meus àmbits i els poso en uns escenaris de LSD, on tan puc tenir fills que enlloc de nens són gossos (i els dono de mamar i tot), com de sobte m'entenc amb el meu director, o em barallo tipus Rocky amb la meva millor amiga. En els meus somnis la gent borda enlloc de parlar, la classe s'omple de centenars de nens, m'operen de coses estranyes i sento i veig la meva sang com s'escola. El més fotut és que només puc posar paraules a aquests somnis mignormals. Alguns no els puc ni explicar, hauria d'inventar un nou llenguatge.

Però s'entén. Quan em desperto, no sento alegria de tornar a la normalitat. No.

La normalitat és cada vegada més en els meus somnis. Absolutament neuròtics, però el món està molt, però que molt pitjor. Si més no, jo, quan mato, els mato de un en un.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

pura normalitat el que expliques.

M. J. Verdú ha dit...

Zel, passo a deixar-te una cordial salutació després de molt de temps.

A mí la veritat és que no em costa dormir tot i la que ens està caient a sobre...

Ai, com s'ha de patir a la vida...

la vida és un cercle, surt el sol i es pon, nits de lluna plena fins que l'alba ens treu del son... la vida és un cercle, i em vaig preguntant... els mesos com passen, els anys passen volant!