somni

No volia que la dona que estava esculpint s’assemblés a la seva. Posats a dir, ni a qualsevol dona de Botero, per molt que les seves imatges sempre li havien donat una sensació de llibertat de ser un mateix, i del dret a ser mostrat i a mostrar-se, amb tota l’exuberància dels detalls, i si molt convenia, de la sordidesa humana.
Mirant amb ull crític, va prendre els estris i es va posar a llimar, fondre, retallar, allisar, polir...una roda eterna que iniciava de nou cada matí quan s’enfrontava al tros de metall que tenia a l’estudi. El plaç d’entrega s’acostava, i la pressió l’estava encegant.
El matí del divendres, fermament decidit a acabar d’una vegada, va agafar la maça i va colpejar decidit allò que no li feia el pes. Va fondre els fragments sobrers i els va deixar escolar i refredar lliurement per damunt del tors sencer. Va fregar suaument el nu gairebé esquarterat. Es va abraçar a aquell tros de metall, aclucant els ulls. Somni, li posaria de nom Somni.

Aquesta és un col.laboració amb el 95è joc literari del Jesús de "Tens un racó dalt del món"