No hi ha cap altre explicació (o sí?). Perquè he de voler tenir un mapa al final de la pantalla del blog que em digui en vermell, sí, en vermell, que destaqui, quanta gent passa...??? Què em porta a aquest delit de necessitar viatgers que s'aturin a casa ?(de fet, a la segona residència, però a la primera també n'hi he col.locat un...) Bé, deu ser que necessito ser reconeguda, a cada cosa el seu nom, no aniré ara amb blederies de justificar res. Trista soledat debem portar una bona colla al cor, i ens serveixen mecanismes en safata que ens diguin que som algú. Què voleu que us digui, una mentida? No, això em va moure a obrir un blog, no? Poder dir la meva, ser algú amb veu fora dels cinquanta quilòmetres que conformen la meva vida. Finalment, caic al mateix parany dels grans, però amb mida petita.
on són els déus?
-
hi ha dies que el viure és com un got d'aigua
però no pas neta, no,
una aigua negra, llefiscosa,
com una metzina que el cos rebutja
però cal empassar f...
Fa 3 mesos
4 comentaris:
segur que hi ha una bona dosi de vanitat i narcisisme. jo, al bloc, en tinc de colocats uns quants.
ara, a mi el mapa, m'agrada. especialment pensar que hi fa un paio/ie de burkina faso passant pel blog? :)
bon cap de setmana!!!
Trobo que de vegades veure que hi ha algu pendent del que tu fas a través d´una pàgina web té el seu què... almenys motivador....
Salut!!!
Som humans i tenim melic, però, si aconseguim escriure amb més sinceritat que no pas de cara a la galeria... ni t'imagines el que pots treure de dintre!!!
Hola!
ja,ja...doncs jo també sóc narcisista :) Sempre agrada veure des d´on et segueixen.
salutacions
sílvia
Publica un comentari a l'entrada